"Burgham camp" Jbail 2010_Arabia Saudí

de la serie "Inshallah (el sueño de los Saud)"

"Sobre el olor a petróleo"

Jubail era un pequeño puerto de recolectores de perlas en la orilla del golfo pérsico cuando en marzo de 1938 se desubrió petróleo frente a sus costas. El campo de Burghan resultó ser el mayor yacimiento de petróleo y gas del planeta. En pocas décadas la sociedad beduina saudí basada en una economía "feudal" y una cultura nómada vivió una frenética transformación. Jbail es hoy dia una megaurbe industrial atestada de refinerías, tanques y oleoductos. Situado a unos 300 kms de las fronteras con Iran e Irak, decenas de retenes militares protegen el campo petrolífero desde 50 kilómetros antes de llegar. Pero lo más impresionante, el olor.

Roger Grasas

'Tahlia Street'

Ho sento però avui haig de parlar de futbol. Tahlia street és coneguda afectuosament com els Champs Elysees de Riyadh. I no tant perquè resisteixi la comparació, sinó més aviat perquè és l'únic boulevard passejable de la capital àrab. En qualsevol dia de l'any és el meeting point dels joves saudís. Aquí passen les nits veient els cotxes circular, una interminable caravana de Porsches, Hummers i Lexus tots nous de trinca. De tant en tant algun accelera de forma impertinent, fent patinar els seus pneumatics; senyal que un grup de noies, cobertes sota les abbaies, desfila per la vorera. Curiosament ahir, al voltant de les deu de la nit, Tahlia estava irreconeixible. Els semàfors podien enllaçar-se en verd i les terrasses estaven desertes.

Tots sabem el que representa el Barça a Catalunya i més encara en temps d'Estatuts revocats i polítics mediocres. Però “el Barça és més que un club” no només per als catalans. El futbol disposa d'un estrany poder per a catalizar trobades impossibles entre persones que no comparteixen idioma ni cultura…Quantes vegades pronunciar la paraula “Barcelona” ha estat obsequiat amb un somriure en els llocs més recòndits del planeta?

Ahir em vaig preguntar què és el que fa que un saudí, es pugui convertit en acèrrim seguidor del Barça o del Reial Madrid. La pregunte es podria aplicar a qualsevol nacionalitat del món. Sociològicament, múltiples factors s'amaguen rera la pregunta, molts d'ells irracionals, com irracional és el sentiment de pertenença als colors d'una samarreta. Com a “culé” que sóc, m'agradaria pensar que sota aquesta afil.liació personal román una manera de practicar el futbol que podria comparar-se amb una manera d'entendre la vida. És clar que el Barça de Guardiola és la culminació d'un projecte que va començar a la fi dels 70, quan Johan Cruyff va convèncer Nuñez al fet que creés la Masia. El “mestre” Johan mai va inventar cap estratègia futbolística, simplement va traslladar una filosofia vital al terreny de joc. Les seves frases cèlebres han definit un estil únic (“Si nosaltres tenim la pilota ells no poden marcar”, “Sortiu al camp…i drisfruteu!”) el del rondo infinit que ahir es va enriure del Madrid a la pròpia cara, rebaixant-lo a la categoria de cadell de llebrer, maldestre i sense olfacte. En un món individualista el Barça es presenta com onze que són un. Aquest “tiqui-taca” blaugrana no és més que el companyerisme elevat a una condició estètica. Ho diu fins i tot la meva àvia, “aquest Barça és agradable a la vista”, fa fàcil l'impossible i a més ho fa perquè sí. En definitiva això és el que molts experts anomenarien “art”, una combinació perfecte de tècnica i passió. Perquè, a diferència del Madrid de Florentino, l'esquadra blaugrana no està formada únicament per “figures” sinó sobretot per “amics”: de l'onze titular que va saltar ahir nit a la gespa del Camp Nou, vuit es coneixien des de l’infància… i Guardiola, el seu tutor, havia estat l'alumne avantatjat de Cruyff. Tot encaixa quan ahir, a la sala de premsa el Pep li va dedicar la victòria.

Però més enllà de tot això, el futbol balla al són de la indústria del entertainment i com a tal és qüestió de màrqueting i de mass media. Nuñez va ser dels primers en saber-ho. Després van arribar els Laporta, Berlusconi, Florentino i companyia que ho han elevat a l'enèsima potència. Segurament per això ahir el carrer Tahlia estava tan desert, perquè en un món globalitzat la indústria del futbol també està globalitzada. Acabat el match, els nombrosos seguidors saudís del Barça van prendre els carrers per celebrar el 5-0. Tahlia es va omplir de nou de joves apassionats que amb els seus claxons i banderes van sortir a celebrar la victoria culé. Els de el Madrid, obvi, es van quedar a casa.

En un món en el que allò col·lectiu sembla haver-se diluït en l'àgora virtual, encara el futbol aconsegueix polaritzar a les masses. Més enllà de races, polítiques o religions ahir a la nit el món va estar “dividit” en dos . I un cop més, el televisor va fer de mestre de cerimònies. Jo volia parlar de futbol…

Roger Grasas, 30 Novembre 2010

Riyadh, KSA

'Glass angel'

An accident happened today at Faisaliah Tower 3rd floor around 16:54pm, just a few minutes before the sunset prayer.

copy right by Roger Grasas 2010

Riyadh, Kingdom of Saudi Arabia November 29th, 2010

"Congress hall" Trípoli, Lebanon

This auditorium is located within the Congress Fair of Trípoli the second biggest city in Lebanon after Beirut. The Fair was fully designed by the famous brazilian architect Oscar Niemeyer. Once it was almost finished the civil war broke out in Lebanon and the complete fair remained useless for the last twenty years.

copy right by Roger Grasas 2010

Middle East Walks 2010